dilluns, 19 de març del 2012

Per un país de tots


EDITORIAL

Per un país de tots, l’escola en català

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) s’ha pronunciat sobre la legalitat del model lingüístic de l’escola catalana i ha emès una interlocutòria que valida el caràcter general del català com a llengua d’aprenentatge a l’escola catalana, però dóna en part la raó als demandants (tres famílies que volien que els seus fills fossin escolaritzats en castellà). Aparentment, es respecta la validesa del model català d’immersió lingüística, fixat per les lleis catalanes i que ha funcionat molt bé durant trenta anys, però que fou posat en quarantena per la sentència sobre l’Estatut. Tanmateix, la interlocutòria dóna joc a altres instàncies judicials superiors perquè puguin pronunciar-se més clarament sobre la legalitat o no del caràcter vehicular del català a l’escola. També obre la porta a una escolarització a la carta, fent possible que altres famílies puguin acollir-se amb èxit a la mateixa excepció que les tres demandants. Això dificultarà la feina dels docents i complicarà l’organització dels centres; però el més greu és que posa en qüestió el dret de les institucions democràtiques catalanes d’organitzar el sistema educatiu propi. És curiós que tres famílies hagin pogut moure tribunals i sacsejar tot el sistema educatiu de Catalunya, quan al País Valencià desenes de milers de demandes d’escolarització en català han estat rebutjades per sistema i s’han fet derivar per força a l’escolarització en castellà. Darrere d’aquests atacs contra la nostra llengua no hi ha una preocupació per l’educació dels fills ni un debat pedagògic: hi ha una posició ideològica clara, contrària a la normalització lingüística i disposada a trencar la convivència i la cohesió social per tal de fer descavalcar el català d’un dels pocs àmbits on compta amb un espai favorable.

La cançó de les balances. El Govern català ha publicat les balances fiscals i constatem que, segons el model de càlcul més benigne, Catalunya ha tingut de mitjana un dèficit fiscal del 8% del PIB entre els anys 1986 i 2009. El 2009 el dèficit va ser de 16.409 milions d’euros, el 8,4% del PIB, mentre que durant el període 2006-2009 la mitjana va ser 8,2%. El desequilibri dels comptes fiscals de Catalunya suposa que cada català va aportar el 2009 a l'Estat 2.241 euros més del que en va rebre per part de l'administració central. Una xifra que s'eleva fins als 2.251 de mitjana anual des del 2006. I s’enfaden si en diem “espoli”. Recordem que a Alemanya, per llei, el desequilibri fiscal –establert per contribuir a la solidaritat interterritorial– està limitat a un màxim del 4% , i que tot i això els lands més rics se’n queixen. En canvi aquí, el Govern central ja ha deixat clar que el corredor ferroviari mediterrani no és prioritari, i deixa entreveure que es podrien destinar recursos a finançar obres faraòniques alternatives, que Europa ni demana ni desitja, però que farien content l’electorat d’altres comunitats (paradoxalment, no pas la valenciana!). Pagant nosaltres, per variar, mentre ens acusen de ser els culpables de la disbauxa econòmica i ens titllen d’insolidaris.

L’ANC, una alternativa sòlida. Recentment s’ha constituït l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). És un moviment transversal i explícitament no partidista –es va acordar que no es presentaria mai a cap elecció política–. Un moviment que vol mobilitzar la societat i empènyer partits i institucions cap a l’objectiu d’assolir la independència del nostre país. L’assemblea va néixer amb uns 7.000 simpatitzants i compta ja amb prop de 300 agrupacions locals o sectorials. És una bona notícia, enmig dels mals temps que corren: quan veiem com s'està espoliant la riquesa del país, com s'està destruint el nostre teixit econòmic i financer, com ens és impossible construir les nostres infraestructures i com es fa tot el possible per destruir la nostra llengua, la nostra cultura i per menysprear els nostres representants i institucions nacionals. L’ANC no vol ser una organització més, sinó l'organització nacional que empenyi la societat cap a la plena sobirania. De moment, a prop d’aquí ja s’han constituït agrupacions locals a Manresa i Berga, Sant Fruitós de Bages, Sant Joan de Vilatorrada, Castellbell i el Vilar, Cardona, Castellnou de Bages i Santpedor, Súria, Sant Vicenç de Castellet, al Moianès i, fa pocs dies, a Navàs. A Balsareny, de moment no sembla que hi hagi pressa per confegir un grup local, però és clar que els qui se sentin motivats per la causa independentista poden contribuir-hi donant-se a conèixer a les associacions de localitats properes. Segur que hi seran ben rebuts, que de feina a fer prou que n’hi ha, i faran falta braços i voluntats, i recursos. Que tot està per fer i tot és possible... però malament si esperem que ens ho arreglin els altres.

CCB


diumenge, 18 de març del 2012

Èxit de la Caminada 2012


El dia 11 de març va tenir lloc a Balsareny la vint-i-sisena Caminada Popular, organitzada pel Centre Excursionista de Balsareny. Així com l’any passat va quedar molt deslluïda pel mal temps, amb un nombre molt baix de participants, enguany el bon temps ha fet que la caminada hagi estat més esplèndida i que la participació hagi arribat a una xifra més habitual, la dels 437 caminants, amb molta gent de les poblacions veïnes i de comarques. Com ja apuntaven les previsions, el dia va ser completament assolellat, sense cap núvol a la vista, i no només aquell diumenge sinó que la pre-primavera ja va començar una setmana abans, cosa que va permetre als organitzadors preparar millor i amb més seguretat l’esdeveniment (marcatge del recorregut, distribució dels cartells de les plantes…). La inscripció tenia un preu de 8 euros, igual que els darrers anys, amb un descompte de 2 euros per als socis del CEB.

L’itinerari d’enguany era d’uns 14 quilòmetres; no era molt llarg, per bé que tenia força pujades i baixades. Va començar travessant els carrers del poble, des de la plaça de l’Església, on hi havia la sortida, per marxar pel túnel de vianants que passa per sota de l’autovia i accedir al camí de les granges de cal Santasusana. Allà es girava de seguida a la dreta per començar la primera gran pujada: la del serrat del Maurici, passant ben bé per la carena fins arribar al fortí carlí, on hi havia el primer avituallament, amb coca, xocolata i moscatell per a tothom. Des d’aquest punt es podia contemplar una bona i propera imatge del poble de Balsareny.

A continuació es seguia per dalt de la carena de la Baga Fosca, intercalant la pista ampla amb trams de corriolets per dintre el bosc o per entremig dels arbustos de la zona cremada. Volíem remarcar que, entremig dels cartellets normals de les plantes, un  senyalava la zona cremada de l’incendi de 2005. El recordeu? Sí, el que va cremar, des de Castellnou, tot el Pla de Calaf i zones del voltant fins a una part de la Baga Fosca. I un altre cartell indicava que s’hi va fer una reforestació de milers d’arbres i arbustos l’any passat, donat que els caminants passaven per entremig dels petits brots protegits.



El camí continuava per un corriol que baixava una mica fins a tocar la carena de la Baga de Sobirana (zona de l’Aclau), on de seguida es tornava a pujar fins arribar a la pista ampla de Castellnou, la qual només es travessava, per agafar un camí d’uns 400  metres que acabava a Cal Marianó, antiga casa de què només es conserven les parets, però no el sostre. En aquest indret, a uns 6 km de la sortida, hi va haver l’esmorzar, amb un entrepà de tomàquet amb botifarra, vi i, aquest any, també una tassa de caldo, que ben bo que era! Varen ser uns minuts de repòs, per posar nova energia al cos i per fer, sobretot a l’estona que arriba el gran grup (“el pilot”), un bon caliu, propiciat pel bon temps que feia.





Tot seguit venia una bona baixadeta fins arribar a creuar la carretera de Súria. Un cop a l’altra banda, el recorregut passava per un camí sota de la casa deshabitada de l’Oliva, i es continuava, més endavant, per una carena en zona cremada que duia finalment, passant per zona boscosa, a les Cases Noves, una casa habitada molt al límit amb el terme de Navàs, però que pertany encara a Balsareny. Tanmateix, abans d’arribar-hi, en el punt de la caminada on es va passar més a prop del nucli del Mujal, hi havia una petita zona humida, al costat de la riera, amb una magnífica boixeda, que gairebé tapava la claror, de tan espessa, amb herbes de llocs humits (com l’herba fetgera). També hi havia força pollancres. Remarquem això perquè enguany no hi havia gaires zones humides: només aquesta i dos punts més, en què també es passava al costat mateix de la riera del Mujal. Un d’aquests punt venia immediatament després de baixar des de les Cases Noves: un tram de camí ample al costat de la riera fins a desviar-se per dintre el bosc i, amb una bona pujada, assolir la fita del Collet del Nado, casa habitada que pertany igualment al nostre poble. En aquest indret, a uns 11 km de la sortida, hi havia el tradicional avituallament de “les taronges”. “És el que m’agrada més, perquè et refresca”, deia un. Com a anècdota, per si no ho havíem comentat mai en aquesta secció, direm que des de fa molts anys les taronges a Balsareny es donen amb la pell marcada amb ganivet per pelar-la ben fàcilment!

L’últim tram de l’itinerari transcorria, des del Collet del Nado, per una zona de bosc mediterrani, per uns bonics corriolets, fins arribar, de baixada, al popular hort del Barranco i, des d’allà, per l’altre punt humit que dèiem, al costat de la riera del Mujal, s’arribava al tram vell de la carretera C-1411 i es tornava a la plaça de l’Església pel carrer de la Riera i el túnel de sota la Casa de la Vila. Tots els participants van rebre, com a obsequi, un xoriço. Però, abans de marxar a descansar, van poder fer el típic vermut, amb patates, olives i refrescos. Que els hagi fet bon profit a tots!

I res més, en nom de la junta, des d’aquí donem les gràcies a tots els participants, que any rera any fan que la nostra caminada no es perdi. Fins l’any vinent!

Isidre Prat
Fotos: Isidre Prat

dijous, 15 de març del 2012

Creuant l'Àsia: la Ruta de la Seda


Quan parlem de la Ruta de la Seda és inevitable pensar en Marco Polo i en el llarg viatge que feien dels caravaners d’aquella època creuant tota l’Àsia fins a arribar a la Xina Oriental. Alhora, aquesta ruta està associada a l’exotisme i a un cert grau de perillositat que, tanmateix, formen part del seu atractiu. El nostre petit equip de viatge –una balsarenyenca i tres olotins– va intentar recórrer-la gairebé sencera i durant un mes, tot i algunes modificacions forçades per temes logístics i per l’encant o la curiositat que ens despertaven alguns indrets.

Skyline de Xangai
Si bé el nostre grup estava format per quatre persones, no va ser fins a Xangai
que ens vam trobar tots plegats per iniciar aquesta aventura. Així doncs, el viatge va començar enmig d’una de les metròpolis més grans que existeixen a la Xina i al món actualment. Alguns l'anomenen «la perla de l’est»; però, pel que vam poder comprovar, no llueix gaire. Tot i tenir un skyline prominent, la resta de la ciutat no és tan glamurosa, però sí plena de curiositats.

Guerrers de terracota de Xian (Xina)
L'organització xinesa no deixa de sorprendre’ns, sobretot pel que fa als horaris del transport públic, fet que vam comprovar al tren de Xangai fins a Xian. Ja hi tornàvem a ser, dormint en un vagó obert d'un tren carregat d’asiàtics i respirant l’autenticitat del viatge. Des de l’inici no ens vam poder desprendre del mal temps i vam patir les inclemències meteorològiques de les boirines que ens amagaven part del paisatge, així com dels núvols que ens deixaven caure una cortina de pluja més o menys dèbil però constant. La visita al mausoleu de Xian no en va ser una excepció, de manera que trobar refugi a cada tomba va ser un alleujament! Tothom deu haver vist els guerrers en fotografies o exposicions com les del Fòrum, però la imatge in situ és realment imponent, tot i que, per problemes de conservació, només se n'ha excavat una petita part. Realment, una «feina de xinos», com diríem aquí. Quin detall, quina patxoca i quina por que fan totes aquelles figures arrenglerades mil·limètricament; si tots van al més enllà, us assegurem que no hi ha lloc a la dreta del Pare!

Mercat de Kashgar, Xinjiang (Xina)
A la Xina és força complicat trobar bitllets de tren amb poca antelació; per això no ens va quedar més remei que fer un salt amb avió fins a Urumchi, a la regió de Xinjiang (al nord-est de la Xina). Res, petita, com quatre o cinc vegades França, i que va ser notícia no fa gaire per múltiples disputes entre la població local musulmana (uigur) i la xinesa (principalment de l’ètnia han). La veritat és que el viatge d’avió va ser preciós i ens va obsequiar amb la imatge d’una regió muntanyosa completament nevada i il·luminada per la claror de la lluna. Pràcticament només vam trepitjar Urumchi un matí per anar a buscar el tren que ens havia de portar fins a Kashgar, però ja vam poder veure el contrast que es feia evident entre les cares de la gent i també en la senyalització de cartells amb presència de caràcters orientals, ciríl·lics i musulmans. Estranya barreja, oi?

Karakorum Highway, Xinjiang (Xina)
El recorregut fins a Kashgar (24 hores de tren) va ser bastant llarg i feixuc, tot creuant el desert de Taklamakan (en llengües turques: lloc sense retorn), on de tant en tant passàvem per alguna vall més verda amb els pics nevats al fons, però amb molt poques parades i gent a la vista.  A Kashgar vam estar-hi un parell de dies i vam aprofitar per recórrer la Karakorum Highway fins a Tashkurgan (gairebé a la frontera amb el Tadjikistan i el Pakistan), on, després d’haver passat per alguns controls militars i altres anècdotes, vam poder contemplar paisatges espectaculars entre pics de més de 7.000 metres d’alçada. L’endemà ens esperava un dia dur: havíem de creuar la frontera amb el Kirguizistan (país no gaire amic de la Xina, per cert). Després d’esperar-nos fins a cinc hores a la frontera –els funcionaris xinesos fan una pausa d'aproximadament tres hores per dinar– sense que passés absolutament ningú i en un lloc gens acollidor, ens vam enfilar en uns camions kirguisos que van ser tan amables de portar-nos a l'altre cantó, ja que la zona de terra de ningú és d'uns set quilòmetres. Un cop arribats a terra kirguisa, un lloc desolador i sota un cel de tempesta amenaçador, vam agafar un taxi fins a Osh, on al final vam arribar entrada la mitjanit i ens vam instal·lar en un pis d’aspecte totalment soviètic, molt autèntic. Aquí ja havia canviat la cosa: no tenia res a veure amb la Xina, semblava que estiguéssim a la Rússia més profunda. Per logística, però, vam creuar a l’Uzbekistan l’endemà mateix.

Samarcanda (Uzbekistan)
L’Uzbekistan... ai, colla de lladres! Aquesta gent és molt llesta i ja ha après a fer negoci del turisme. Tot i ser una dictadura militar, un estat absolutament policial, el suborn és el pa de cada dia. De totes maneres, en vam aprendre ràpid i vam salvar els mobles en més d’una ocasió. De Taixkent (la capital) vam seguir cap a l’oest per visitar ciutats tan espectaculars com Samarcanda –amb les seves madrasses, mesquites i mausoleus–, d’altres de molt reconstruïdes com Bukhara, i algunes de més exòtiques i acollidores com Khiva –amb unes tonalitats molt contrastades entre els turqueses i els ocres.

Khiva (Uzbekistan)

Tornant a Taixkent vam patir els estralls intestinals provocats pel menjar uzbek (dels quals ja estàvem advertits), i que vam patir durant el nostre vol fins a Teheran (Iran). Precisament durant el viatge ja vam tenir el primer contacte amb una dona iraniana molt oberta, amable i interessada en nosaltres. La veritat és que aquest comportament no va ser un cas aïllat, ans al contrari, es va convertir en la tònica habitual al país persa. La veritat és que vam quedar molt impressionats i satisfets amb l’actitud i l’amabilitat d’aquella gent. Si bé és cert que vam observar algunes vestimentes més de caire tradicional i obligatori –nosaltres mateixos ens havíem de tapar les extremitats i la part femenina del grup també el cap amb un mocador–, ens va fer l’efecte que el país volia un canvi, o això és el que es respirava en molts sectors de la població; un canvi, però, difícil d'aconseguir.

Teheran (Iran)
Inicialment teníem la intenció de creuar l’Iran pel nord, just per sota del mar Caspi, però vam decidir que la nostra ignorància d’aquest gegant mereixia una inspecció per algunes de les seves ciutats. Així doncs, des de Teheran vam viatjar cap al sud durant uns dies, passant per Esfahan, antiga capital persa i on hi ha la famosa plaça porxada de Naghsh-i Jahan; Yazd, situada en ple desert i d’on són molt característiques les torres de refrigeració, i finalment Shiraz, temps enllà famosa pels seus vins i per la proximitat de la mítica Persèpolis.

Basar d'Esfahan (Iran)
Tot i la visita llampec en aquest gran país, vam confirmar la nostra voluntat de prolongar-hi més l’estada, però era impossible a causa d’una qüestió de temps, calés i visats. El fet que portéssim ja gairebé tres setmanes veient mesquites, minarets, madrasses i basars no ens va aturar per sortir a fer el nostre volt diari pels carrers de les ciutats esmentades, per indrets poc concorreguts o simplement observant la faràndula mentre ens preníem un bon batut.  Això sí, de les 12 del migdia a les 4 de la tarda no corria ningú pels carrers, a causa de el calor, bastant insuportable. Malgrat la impressió positiva general del país, no podem oblidar que certs costums, tradicions i sobretot obligacions, principalment en temes de vestimenta, són difícils de comprendre i es fa carregós conviure-hi.

Persèpolis (Iran)

Persèpolis (Iran)
I com no podia ser d’altra manera, la nostra imatge final d’aquest gran país va ser la visita, durant la tarda i el capvespre, de la impressionant ciutat de Persèpolis. Trepitjant aquestes ruïnes, un pot comprendre el perquè d’algunes de les notícies que apareixen en portada a molts diaris. Finalment, i després de fer un salt aeri impressionant, ens vam prendre un parell de dies a Istanbul. Bé, què cal dir d’aquesta ciutat del Bòsfor que no sigui positiu?


Laia Prat Ortega, Toni Bassaganyas Bars, Eduard Palomer Roca i Francesc Ribas Aulinas
Fotos: Eduard Palomer Roca

dimecres, 14 de març del 2012

Necrològiques

Relació de difunts des de 20 de febrer al 14 de març de 2012 (data, nom i edat)

20-2   ENCARNACIÓN GEA DOMENE (82)

28-2   ALFONS ORDEIG RABEYA  (88)

28-2   MARIA RIERA SERAROLS  (96)

28-2   JOSEP ANTONI  MÁRQUEZ SALAZAR  (69)

29-2   JUANA FENOY LÓPEZ  (96)

 1-3   ALBERT IBÁÑEZ BONILLO  (29)

 4-3   SALVADOR BONALS RIBERA  (89)

14-3  JOAN SERRA PARERA  (67) 



La família de Josep A. Márquez ens ha fet arribar aquesta nota, publicada al seu recordatori: 

Josep Antoni Márquez Salazar (69 anys).- Entre tots el vam ajudar a portar la distròfia muscular progressiva que patia des dels 18 anys, fins als 69 anys. Quan va haver d'acceptar d'anar amb cadira de rodes, no li va ser fàcil, però va ser per la gent del poble que l'animaven, que es va decidir. El mateix suport que ell va trobar en aquell moment, el vam poder sentir la família amb tota la seva força el dia que li vam fer un bonic comiat: amb tots els que també us l'estimàveu vam poder veure que el dolor era àmpliament compartit. Amb l'ajuda d'uns i altres, el dia / els dies van arribar a ser suportables i fins i tot bonics, per la qual cosa estem molt agraïdes.- Núria i Josefina.

D’altra banda, aquest mes ens ha sobtat la defunció del jove Albert Ibáñez Bonillo, esportista més conegut pel sobrenom “el Boni”. L’Albert va jugar a futbol sala defensant els colors de l’Ametlla de Merola, i també els del Balsareny durant dues temporades.

També voldria acomiadar dos antics col·laboradors que em van ajudar en qüestions de toponímia i d’història local, Alfons Ordeig Rabeya i Salvador Bonals Ribera; i quan ja tancàvem l’edició, el meu cosí Joan Serra Parera. A ells, i a tots els balsarenyencs que ens han deixat, un record emocionat.

R. Carreté

Antonio Marco, actor secundari a 'Olor de colònia'

ENTREVISTA

«Estava fent electricitat de manteniment i programació d’automatismes i PLC, que de moment he deixat aparcats per tal d’incorporar-me a la gravació de la pel·lícula Olor de colònia. Rodar sota les ordres de Lluís Maria Güell és veritablement una experiència que es voldria repetir dues vegades, una exigència professional que et fa encarar la responsabilitat del lloc que t’han assignat».

Antonio Marco i Maldonado va néixer a Santpedor l’11 d’agost de 1956. En edat escolar va seguir els estudis de FP-II de manteniment mecànic industrial i actualment segueix uns estudis, avui amb un parèntesi tal com ens diu, com a tècnic especialista d’energia solar tèrmica.

A Marco li agrada llegir i ens comenta que «tal com comprendreu, l’últim llibre que he llegit és Olor de colònia’, de Sílvia Alcántara, de Puig-reig; però aquests darrers dies he llegit L’artilleria, d’Àngels Irisari, catedràtica de la Universitat de Navarra, i m’ha encuriosit el relat on parla de l’Agustina d’Aragó, que era filla d’Olesa de Montserrat».

L’Antonio ja comparteix un treball a Artis Galleria (Diagonal TV) per a TV3. D’altra banda, li agrada viatjar, ha estat a Portugal, França i Anglaterra, i en esports es decanta per la bicicleta de muntanya, el tennis taula i el futbol, sobretot amb el Barça, amb el qual gaudeix molt.

- Expliqueu-nos com va anar la vostra selecció com actor secundari a Olor de colònia?

- Doncs com que soc lector del diari Regió7, vaig llegir que buscaven persones que coneguessin l’ofici de treballar en el tèxtil i jo conec aquesta feina, ja que vaig estar treballant durant molts anys a la fàbrica del Malpàs de Sallent. Aprofito per dir-vos que l’aprenentatge el vaig fer amb el balsarenyenc Esteve Obradors. Bé, el cas és que, estant en un atur intermitent, vaig respondre a la crida i m’hi vaig presentar amb el meu germà i un amic de Manresa que és fuster. Al cap d’una setmana, quan ja em pensava que no em dirien res més, vaig rebre una trucada dient que comptaven en mi. El director, Lluís Maria Güell, m’havia seleccionat per representar el paper d’un encarregat de fàbrica.

- I el càsting com va anar? Quantes persones us vau reunir i on tingué lloc?

- Vaig quedar sorprès de la quantitat de persones que poden arribar a intervenir en una pel·lícula: érem unes 1.700. El càsting es va fer en dues fases: l’una a la Torre de l’Amo de cal Viladomiu Nou, al Berguedà, i l’altra a l’hotel Ciutat de Berga. I de fet, com a proves, poques: només em van fer presentar una foto, un vídeo en què t’has de presentar dient el teu nom i la feina que feies a la fàbrica i a més a més omplir un qüestionari amb dades de color de cabell i ulls, i talles de camisa, pantalons i sabates.

- Ja superada la selecció, com i on comença el rodatge?

- Bé, són els ajudants de direcció els que et marquen les pautes que exigeix el guió. Ara bé, però, has de ser tu mateix el que s’ha de marcar el posicionament, sempre sense sortir del quadre del pla corresponent. Tot va començar a les colònies de l’eix del Llobregat: cal Prat, cal Cases, Viladomiu Nou, cal Marçal i exteriors de l’Ametlla de Merola. També algunes seqüències s’han enregistrat als estudis del carrer de la Diputació de Barcelona, però majoritàriament l’escenari és a les antigues colònies tèxtils.

- I és dur, estar a les ordres d’un director?

- Bé, ara em direu que l’ensabono, però en Lluís Maria Güell és tot un senyor i ho puc certificar, perquè moltes vegades, durant les diferents preses del rodatge i en la pausa del dinar, he compartit taula amb ell i és un excel·lent company de conversa. Pel que fa a la feina, és educat i exigent: per exemple, quan creu que, per la causa que sigui, s’ha de repetir una seqüència 50 vegades, la fa repetir, amb una autoritat i fermesa, però sempre educadament. Puc dir que és un gran professional.

- Així doncs, l’experiència ha estat satisfactòria?

- És una experiència nova que m’ha donat l’oportunitat de tenir relació directa amb persones famoses del món del cinema. De vegades, segons l’estació del temps, durant la gravació de nit passes molt fred. En resum, ho valoro molt positivament i he de dir que m’ho he passat molt bé.

Josep Gudayol i Puig

Rossend Santasusana, humorista tot recordant el Joan

ENTREVISTA


«Malgrat que es pugui pensar que no hi ha bones segones parts, si parteixen del sentiment de record pel germà traspassat, s’omplen d’una qualitat que se’m fa difícil d’expressar». Rossend Santasusana i Canal, animador humorístic, és germà de qui fou ànima de la nostra Festa dels Traginers.

En Rossend va néixer a Balsareny, a la casa de pagès del Solà d’Aladernet, el 6 de gener de 1935. En edat escolar va seguir els estudis a l’Escola Nacional i, tal com diu: «tinc un gran record d’aquells dies amb els nostres jocs a la plaça de l’Església, que era on fèiem el pati». Ebenista jubilat, li agrada molt anar a caminar amb els seus gossos, i també anar al cinema, ja que «era el divertiment que teníem en aquells anys. Cada diumenge al cine del Centre». És un gran viatger, i junt amb la Roser han gaudit de països com Alemanya, Suïssa, Itàlia, Tailàndia, Hongria i el Marroc.

- Animador de festes de caràcter ramader. Com va començar tot?

- Com bé saps, el meu germà Joan, en pau descansi, va ser durant molts anys un animador amb enginy de la Festa dels Traginers. Va ser amb ell que vaig començar a participar en aquest món de la comèdia participativa i col·laboradora representant diferents aspectes de la cultura catalana del món de pagès. Sóc conscient que es tracta d’una segona part, però el fet de mantenir aquesta continuïtat, tant a mi com a diferents companys balsarenyencs, ens omple de gran sentiment.

- I a banda de la nostra festa, participeu en altres indrets?

- Sí, gairebé cada any anem, aquí voldria agrair la companyia de la Mercè Farràs, a la població de Montmajor, al Solsonès. També hi va haver una oportunitat d’anar a Vilada, al Berguedà, a la festa en honor a Sant Sebastià.

- Durant aquests anys has estat entrevistat per algun altre mitjà d’informació?

- Bé, recordo que a Navàs em va entrevistar un corresponsal del diari ‘Regió7’.
 
- Tornant als inicis amb el teu germà Joan, recordes amb quins enginys vau començar a animar la festa?

- Sí, aquell redimoni de conill, el porc ranquejant, la càmera de televisió –amb aquesta vam ser uns espavilats reporters–, entre tots són uns acudits molt bons de recordar. Ah, i els personatges, per posar-ne un, el de la foto: la iaia pagesa, que soc jo amb el meu germà Joan i el noi dels Capdevila. El cove de patates també pot passar com si fos el panellet de Sant Marc.

- Què cal fer per tal de posar-se en contacte amb tu, des de qualsevol poble que se sentís interessat en la vostra participació?

- Doncs el més simple és fer-me una trucada per telèfon. Als llocs on anem ho fan així.

- I és remunerada, aquesta participació en festes tradicionals, on la cultura pagesa es veu tan ben representada?

- No! Us puc dir que és una mena de hobby. Això sí, sempre ens hem entès amb els organitzadors.

Josep Gudayol i Puig

dimarts, 13 de març del 2012

Vull continuar així

CINC MINUTS

Avui i en aquest temps que ens toca a tots viure, sembla que no tenim cap opció d’anar fent passos enrere, ja que tots hem d’assumir el nostre grau de culpabilitat en aquest desgavell econòmic mundial.

No obstant això, en una societat que lluita per poder sortir de l’atzucac, sempre hi ha ofertes comercials que, trucant a la porta o mitjançant les noves tecnologies –això sí: pagant–, ens volen solucionar problemes en relació a serveis que s’han vist afectats per les retallades. Des d’aquí, hom ha de continuar defensant tots els serveis públics que amb tant d’esforç vam assolir.

Per què dic això? La reflexió m’arriba des de l’opinió periodística d’Eva Vázquez, amb el titular «Un servei públic exemplar», al diari El Punt Avui:

«Poc abans d’acabar l’any, em van oferir una assegurança de salut. No solc atendre cap oferiment de serveis no sol·licitats, però he d’admetre que en aquella ocasió em vaig asseure còmodament per escoltar els comercials. Feia poc que el govern havia afilat la dalla per reduir la despesa sanitària, i el sector privat s’havia afanyat a impulsar una temptadora campanya de captació de clients preveient l’imminent desmantellament del sistema públic».

La senyora Vázquez va fer números i amb ells recorda les dues darreres assistències rebudes des de la sanitat pública, de les quals en fa el següent resum: «quan el meu fill va caure malalt vaig adreçar-me al meu ambulatori habitual. Potser he tingut sort, però em vaig sentir tan reconfortada que n’he de donar moltes gràcies. No, no he contractat cap assegurança; ja tinc la millor».

Jo també vull continuar així.

Josep Gudayol i Puig

Balsareny avui

Bravo, valents i valentes!

Els vau veure? Són de Balsareny. Cal felicitar tres persones, excuseu si n’hi ha hagut d’altres, les que fa uns dies van tenir la valentia de participar al concurs de TV3 El gran dictat. Felicitats a l’Ester, la Mireia i el Manel.

Recordant allò de què no és negre ni blanc, a la televisió, com en qualsevol altre mitjà, de concursos n’hi ha de bons i no de tan bons. La sort de poder veure’n uns o altres està en la possibilitat de seleccionar el botó del comandament. Personalment crec que El gran dictat es pot qualificar de bon concurs que premia el coneixement de l’ortografia de la llengua catalana. Tal com diu l’Òscar Dalmau, el seu presentador, «un programa que ens ajudarà a destrossar, una mica menys, el català».

Avui em ve a la memòria un altre programa, res a veure amb el que avui ens ocupa, Saber y ganar, conduit per periodista Jordi Hurtado. Aquest s’emet pel segon canal de TVE a Sant Cugat. Molt bon programa dins la franja del migdia.

Molt més que set setmanes

Em fa l’efecte que serà molt més llarg que set setmanes. El món, els pobles, estan deixant enrere una tradició d’origen principalment religiós: la de l’abstinència. Popularment, uns dies abans de començar les set setmanes de Quaresma, es celebra una esbojarrada i proclamada disbauxa, el Carnaval, on, per uns dies, tot s’hi val.

Amb això, els homes i dones, des de fa segles, hem volgut fer passar la nostra prepotència per davant de la realitat: oblidem-nos de tot! Però em fa l’efecte que enguany l’abstinència serà molt més llarga que les set setmanes marcades per la Quaresma.

Avui la crisi és una realitat arreu i, com a conseqüència de les retallades, l’abstinència es farà més viva que mai. «Balsareny Avui» comparteix el raonament democràtic «que tothom tingui allò que el pugui fer feliç, respectant els altres». En aquest passat Carnestoltes, però, vaig trobar a faltar, penso, en solidaritat amb els temps, alguna disfressa o comparsa marcada d’un aire potser reivindicatiu.

El meu món del tallat

«Balsareny Avui» pren com a notícia l’aparició, fa uns dies, d’unes peces de teixit serigrafiades amb la frase que els balsarenyencs coneixem tan bé: «bon dia, bona tarda, bona vesprada, Balsareny».

Aquestes ratlles, lluny de voler ser cap reclam publicitari, volen traspuar l’agraïment envers les persones que, valgui la redundància, un bon dia van creure en el bon dia de Balsareny.

Balsareny sap que em moc pel món del tallat, i mai m’hauria esperat un gest com el que em va passar. «Josep, mireu, hem fet aquestes samarretes i us en volem regalar una; quina talla gasteu?» Són paraules d’una de les noies que regeix un bar-cafeteria del poble. Sorprès i agraït, vaig dir-li que era una XL.

Per què aquesta alegria? Doncs perquè aquest món del tallat ha fet que Balsareny sigui encara molt més conegut arreu de les comarques catalanes, i potser més enllà, pel meu lema «bon dia Balsareny», nascut fa uns 29 anys des del damunt d’un cotxe 2CV propietat de l’Ajuntament balsarenyenc.

Josep Gudayol i Puig

El Club d'Escacs Balsareny informa

SOCIETAT


Ha començat una nova temporada escaquista i s’ha acabat la del 2011. A continuació en farem un breu historial.

Després dels acords assolits amb el Club d’Escacs Sallent, i amb l’aprovació de la Federació Catalana d’Escacs, es va portar a terme la unificació de les dues entitats per tal de participar en el marc del Campionat de Catalunya per Equips, mantenint funcionament propi i activitats independents fora d’aquest campionat.

Amb aquesta unió d’entitats es va incrementar notablement el potencial de l’equip resultant, assolint un alt nivell de joc, ja que es disposa de 4 jugadors amb Elo superiors a 2.000, 3 jugadors de més de 2.100 i 2 mestres catalans d’escacs amb Elo de més de 2.300.

De conformitat amb els acords adoptats, l’any 2011 vam jugar les rondes del campionat a la seu social del Balsareny, quan actuàvem com a locals, mentre que a l’actual temporada els encontres es celebren a la seu social del Sallent, alternant així un any a cada poble.

El primer any de la unificació es van formar dos equips, l’A i el B, ambdós militants a la categoria Primera Provincial. L’equip A va aconseguir l’ascens a Preferent, on milita enguany. L’equip B, però, no va poder assolir tan bons resultats com el primer i no va poder evitar el descens a Segona Provincial.

Pel que fa a la present temporada 2012, i després d’haver ampliat els efectius humans, hem format un tercer equip, el C, que milita a Tercera Provincial.

En total som 32 jugadors federats, que per a aquesta temporada conformem un total de 22 taulers, distribuïts de la següent manera: 10 jugadors per l’equip A, 8 jugadors pel B i 4 pel C.

El darrer campionat social, el que es disputa antre tots els socis, federats o no, que volen participar, l’ha tornat a guanyar en Kim Junyent per cinquena vegada, en assolir tots els 9 punts possibles. Cal destacar que l’única partida en què va passar certa dificultat va ser la disputada contra en Kevin Fumanal. En David Riera, amb un joc molt agressiu que demostra la seva progressió, va ser el segon classificat. En el tram d’Elo 1700-1850, el primer classificat va ser l’Arcadi Solà; i en el dels no federats es va imposar en Josep Triviño.

Felicitem el campió i l’esperem a la simultània de la Festa Major, on s’haurà d’enfrontar a tots els que hi vulguin participar, siguin socis o no.

També voldríem donar el nostre condol a la família d’en Lluís Marquès i Domènech com a soci i fundador del Club d’Escacs Balsareny. Gràcies per tot, Lluís.

Així mateix, agrair l’obsequi d’en Jaume Parera i Llull d’un complet joc de metall de peces decoratives d’escacs. També cal esmentar l’aportació de tres peces gegants d’escacs, una dama, un cavall i un rei, fetes manualment amb fusta, una obra d’art elaborada per l’Innocenci Blasco i Yebra, el qual també ha exposat recentment en el nostre local social un carro de disseny, vinculat a la Festa dels Traginers.

Jordi Ambròs, president

dilluns, 12 de març del 2012

Meteorologia - la pluja



La pluja

Mes de febrer

Dia 1        6,5 litres  (neu)

Total                   6,5 litres

Jordi Soler

diumenge, 11 de març del 2012

26a Caminada Popular

11 de març de 2012



En un dia ben assolellat, 440 persones hem sortit de la plaça del doctor Roc Garcia, enfilant pel Callerís cap al Serrat del Maurici, pel dret. A dalt, al peu del fortí de 1839, hi havia coca i xocolata per refer-se de l'esforç del primer tram.




D'allí, una llarga marrada per camins ara amples, adés més amagats, hem passat per la Baga Fosca i la Baga de Sobirana i hem arribat a la caseta en ruïnes de Cal Marianó, del segle XVIII, on als caminants els esperava un generós entrepà de botifarra i una tassa de brou.

Cal Marianó


L'Oliva
Per uns altres corriols que pujaven i baixaven, hem entrat després al terme municipal de Navàs, passant prop del mas l’Oliva, de començaments del segle XIV.
El Mujal
Tot seguit hem passat prop del nucli del Mujal (castell del segle X, amb l'església de Santa Creu del Mujal, del segle XIII), sense visitar-lo.

Les Cases Noves
Seguidament, el camí ens porta cap a les Cases Noves, mas del segle XIX, ja novament en terme de Balsareny.

El Collet del Nado

A continuació, hem arribat prop de la casa del Collet del Nado, del segle XVIII, on hi havia un control amb taronges i aigua.

I així, carenejant per sobre el torrent Fondo fins a trobar la riera del Mujal, arribem de nou al punt d’on hem sortit, on tots els participants han rebut un obsequi.

La Junta dóna les gràcies a tothom qui ha pres part en aquesta caminada que ha superat ja el quart de segle. Ens ho hem passat bé gaudint del paisatge i de la natura, que era l’objectiu a assolir. I esperem poder tornar-hi l’any que ve i per molts anys!

Sarment

divendres, 9 de març del 2012

Traginers

OPINIÓ


Els aplaudiments dels espectadors queden ofegats per la pell i  la llana dels guants que intenten d’avivar les mans balbes. Balsareny és de nits i matinades fredes i, tot i que avui el migdia és prou assolellat, és sensible a la humitat del riu. Ja en tot el camí per l’eix hem estat sota zero, aquest ni fred ni calor que tant hem escoltat aquests dies. Un eix de paisatge alpí  i de vores sorroses atapeïdes de camions aturats amb cara de cansats que avui fan festa, alliberats del tràfec de  les obres. Un eix d’indicacions contradictòries quan es tracta d’anunciar la distància de la ciutat de Vic. Un eix de pins tocats de processionària,  i  amb obagues de llargues vetes de neu, i des del qual el Turó de l’Home té la màgia de semblar un petit Pedraforca.

Aplaudim el ball dels gegants i els gegantons que, després del gest descarat de deixar-se aixecar les faldilles,  arrepapats en unes espatlles anònimes, acaben d’iniciar la seva desfilada sota la música de les gralles, un cop esmorteïts els trets eixordadors dels trabucs, però encara amb l’olor de la  pólvora entaforada al nas.  

La Festa dels Traginers aplega tots els balsarenyencs i molts altres veïns dels pobles propers i d’arreu. La tradició està marcada en la pell lluent dels animals de bast, d’amples natges i potes robustes, i en els guarniments dels carros grans i petits que traginen, comme il faut, pedres, troncs, ceps, carbó, cistelles d’aviram... i alguns pans de crosta torrada i cruixent que suggereixen  la imatge d’unes bones llesques sucades amb tomàquet, i un bon tall d’embotit, i potser millor encara amb una mica d’all i oli, tal com s’ha fet a la plaça en l’esmorzar popular de primera hora. Sàrries i sarrions, bots i caixes, farcits de mercaderies, evoquen  un altre temps en què els traginers feien llargs camins de terra entre els pobles, vencent dificultats avui gairebé desconegudes, quan el rellotge i el calendari no manaven, quan l’imprevisible podia assaltar-los a mitja carrera i fer-los renegar de valent.

No hi falta la representació d’un casament, un nuvi i una núvia molt joves, i la mare de la núvia, vestida de negre, i tot d’hereus i pubilles d’altres indrets del Bages, i també els nens que menen poltres o muls, i que són prou hàbils imitant els grans a l’hora de donar ordres a l’animal que se’ls resisteix  d’avançar, o quan fan fer voltes en uns improvisats passos  de model a aquell altre que està neguitós d’haver-se hagut d’aturar.

Les brides de la cavalcada són a les mans d’un bon comentarista que no ens deixa perdre detall de tothom qui arriba a la plaça Onze de Setembre. Em diuen que és el Jacint Orriols, i jo. que no sóc del poble, quedo meravellada de sentir com sap tots els noms dels participants i com n’explica els parentius i l’origen , amb la destresa de qui coneix i en fa  memòria i homenatge. És com si ens obrís el pany de cada casa i en poguéssim veure els retrats familiars.

Quan s’acosten les dues, el pas per la taverna no deixa apagar l’ànim. Un got de barreja d’anís i mistela, quatre olives macerades i un platet de llardons, de premons, com en diríem a Sant Feliu. I a cuita-corrents cap a dinar, perquè a dos quarts de quatre comencen les curses a la pujada del castell. Més festa, més tradició.    

Àngela Ribas i Lacasa
Sant Feliu de Guíxols  (Pàgina de dietari/ 12.2.2012)