Ara fa... 39 anys

Ja tenim gegants a Balsareny! 

Ara fa just 39 anys, l’abril de 1985, Sarment publicava a la seva portada aquest titular i a l’interior una entrevista, signada per Josep M. Soler i Isidre Prat, a la comissió formada per representants de l’Ajuntament i dels balsarenyencs residents a fora, que s’havia creat per aconseguir uns gegants a Balsareny, de la qual hem extret els següents paràgrafs:
 
[...] “Bé, es podria dir que se’n parlava simultàniament en dos llocs, més ben dit en tres, sense saber els uns dels altres. Per un cantó l’Ajuntament en el seu Consell de Cultura del 2/12/83 ja en va parlar, si bé va haver d’arxivar el tema per manca de pressupost. El Centre Instructiu i Recreatiu també n’havia parlat, segons ens informa el mateix Ajuntament. El grup de residents fora de Balsareny, però nascuts ací, aprofitant l’avinentesa de la celebració de la trobada de balsarenyencs que fins ara s’havia fet a Barcelona, i com a suggeriment del promotor de la idea, Sr, Josep Puigmartí, volia fer obsequi un xic sorpresa dels gegants per la Festa Major d’enguany. Un cop, però, vist el pressupost elevat del cost, es va decidir parlar-ne amb l’Ajuntament i a partir d’ací, mitjançant la intervenció del Sr. Antoni Coromines, que feia d’enllaç entre els uns i els altres, es van conèixer les intencions que ambdós grups volien portar a terme.” [...]
      “L’Ajuntament havia pensat que la parella podia ser una pagesa i un traginer. Per altra banda, els representants del grup de balsarenyencs residents a fora havia pensat en una pagesa i un bastoner. Finalment seran, però, una pagesa i un traginer. Els noms son Marc i Maria, que són els patrons del nostre poble.” [...]
      “S’ha encomanat la tasca a un veritable artista geganter, com és el Sr. Caserras de Solsona.” [...]
      “El preu aproximat dels gegants és de 450.000 ptes. El finançament serà en part dels beneficis que es treguin de la venda de butlletes que hi ha a força establiments, amb les quals es sorteja un magnífic lot de vins; [...] la part que no es pugui cobrir d’aquesta manera, serà a través d’algun tipus d’ajuda municipal.” [...]
      “El dia de la Festa Major la música serà interpretada per l’orquestra Maravella, sobre les partitures que Mn. Joan Bajona ha musicat a tal efecte.” [...]
 
Podeu trobar l’entrevista completa el número 111 del Sarment, a la pàgina 3.
 
Selecció: Joan Prat
Foto: Els gegants Marc i Maria el 2019 (Geganters i Grallers de Balsareny)

Relleu generacional. Tot és més senzill del que sembla

 

Per entendre el galimaties en què ens han ficat els demògrafs en parlar de les diverses generacions que convivim en l’aquí i l’ara, necessitaríem ben bé un manual d’instruccions. Mireu sinó:
 
Generació Grandiosa (anys 01 a 27 del segle XX); Generació Silenciosa (28-45); Baby Boomers (46-64); Generació X (65-80); Generació Y (81-96), amb el subgrup Millennials (aquells que van arribar a adults amb el canvi de segle); Generació Z (97-12 del segle XXI), amb el subgrup Zillennials (nadius digitals, nascuts al voltant del canvi de segle); i Generació Alfa (10-20), fins a dia d’avui.
 
Compartimentar fins a aquests extrems, posar etiquetes a les persones en funció de l’edat i de la seva relació amb la tecnologia, pretendre extreure’n suposats trets identitaris, no té més valor que el purament classificatori, no aporta res a la convivència ni a la riquesa i complexitat de les relacions humanes.  No deixa de ser una simplificació. Les relacions interpersonals són molt més transversals i fluïdes del que pot arribar a suggerir aquest catàleg. No tots els membres d’una generació responen a un mateix patró, ni tenen característiques homogènies entre ells pel simple fet de pertinença, i no és just limitar-ne el valor social als tòpics simplificadors que pretenen definir-los, siguin vells o joves.
 
Tot i que no siguin valors exclusius d’uns i altres, quan parlem dels joves a l’engròs els atribuïm la il·lusió de la descoberta, l’atreviment, la inconsciència positiva per escometre els reptes, la voluntat de viure el present amb intensitat davant les incerteses del futur, la necessitat d’aprendre a conviure amb la precarietat, i la capacitat d’adaptació a una realitat canviant i mancada de certeses. Veiem com experimenten noves formes de relacions socials i naveguen amb —sovint falsa— seguretat entre les noves tecnologies. I, segurament, la seva mirada cap al món dels més grans no està mancada de prejudicis. Els joves tendeixen a veure els adults com a més grans del que són. I desconfien de la seva capacitat d’adaptació als nous temps.
 
Els grans, per la seva banda, volen conservar, de manera legítima, els avenços aconseguits, potser amb un cert ancoratge a formes del passat, potser amb poca flexibilitat d’adaptació al canvi i una certa reticència tecnològica. Són ells que parlen encara de “noves” tecnologies per definir una realitat que s’imposa des de fa dècades. Tenen una visió més holística de la realitat i de les seves complexitats, i es remeten sovint a la seva experiència de la vida i de la professió, un valor indubtablement positiu, però que pot actuar, també, com a fre davant d’iniciatives innovadores de les que perceben abans els riscos que no pas les oportunitats que representen.  Acostumen a practicar formes clàssiques de relació social. I els seus prejudicis envers les noves generacions es basen en el fet que tendeixen a veure els joves  com a més joves i immadurs del que són i, en conseqüència, poc mereixedors de confiança. 

 
En tot cas, tots plegats hem d’assumir que el futur, amb tots els condicionants que el present imposi, és dels joves. Que ells tenen el dret i l’obligació de viure i construir la seva pròpia història; d’equivocar-se, d’esmenar errors, d’explorar camins, de construir realitats ara inimaginables, com hem anat fent les generacions que els hem precedit. I que aquesta construcció de futur, aquest relleu, va prenent forma amb la participació i el diàleg intergeneracional.
 
Però, potser parlem de relleu i hauríem de parlar de convivència. Segurament d’una convivència rica i ben travada en sorgirà un relleu natural, o un canvi, una transformació, o fins i tot un trencament que es viurà, també, com a natural i segurament necessari. Diàleg, escolta, renúncia, posar-se a la pell de l’altre, cooperació, generositat i confiança en el repartiment de tasques i responsabilitats, són eines imprescindibles per promoure aquest diàleg intergeneracional. No oblidem que les connexions que s’estableixen entre persones de diferents edats i generacions exerceixen un rol vital en la construcció de societats més cohesionades i enriquidores.
 
En aquest sentit, que a Balsareny hi siguin representades totes les franges d’edat (que els joves no hagin d’abandonar el poble, per exemple, per a complir els seus somnis, per orientar el seu futur) és primordial per tal que el poble com a comunitat tingui una vida plena.
 
Aquest interès que sentim per la cohesió entre grups de generacions diferents ja va quedar ben reflectit a la jornada de treball de Balsareny Educa  de juny de 2019. Els sis grups de treball que van elaborar propostes de futur van subratllar aquest objectiu com un dels quatre blocs temàtics a prioritzar, amb tot un seguit de propostes per arribar-hi. Tres anys després, en el context del Fòrum d’Entitats celebrat l’abril de 2022, tornava a fer-se palès aquest interès:
 
“Ens proposem, també, promoure un diàleg intergeneracional per millorar la incorporació dels joves a les nostres entitats. Fer autocrítica, posar en valor les seves aportacions i fer confiança a noves mirades, perquè representen la renovació necessària. En aquesta línia, donem el nostre suport i valorem la feina d’aquelles entitats que treballen amb adolescents i joves preparant-los per a l’activisme social. Quan aquestes entitats falten, és més fàcil perdre les noves generacions pel camí.”
 
En definitiva, és responsabilitat de tots i totes tenir cura d’aquestes relacions que es donen diàriament en entorns diversos: el familiar, el comunitari, l’educatiu, el laboral i l’associatiu;  trencar barreres i estereotips, promoure el respecte entre generacions i l’enriquiment mutu, entendre que el més rellevant no és el component de l’edat sinó el de l’experiència, i procurant ésser conscients de com aquestes relacions modifiquen la nostra visió de la vida, en l’àmbit personal i en el col·lectiu.
 
Balsareny Educa 

No hi ha “jo” sense “nosaltres”

LA VEU DEL CAMPANAR
 

 
Una mentalitat molt generalitzada en la nostra societat actual fomenta els interessos personals i debilita qualsevol consciència comunitària. Alguns pensadors alerten sobre l’extensió de l’individualisme narcisista, i es parla fins i tot de “l’expulsió de l’altre” com a tret característic del nostre temps.
 
Davant d’aquest ambient convé recordar i defensar amb decisió que les persones humanes tenim una dimensió social irrenunciable. Sense la relació amb els altres no seríem ningú. L’infant creix i aprèn a ser humà gràcies a la companyia i a l’afecte d’altres persones, que són les que li permeten viure el procés de socialització i d’integració en la societat.
 
I no n’hi ha prou de veure els altres com una ajuda per a la pròpia construcció personal. Cal entendre que estem cridats a formar part d’un “nosaltres” en el qual cadascú té el seu lloc i fa la seva aportació. L’ésser humà no tan sols es realitza en la relació amb els altres, sinó en la donació als altres. Això demana una actitud d’obertura i d’acolliment, que eviti els actuals tancaments egoistes, els exclusivismes i el rebuig del qui és diferent. La gran mobilitat actual entre els diferents països del món afavoreix l’existència de societats multiètniques i multiculturals, però això, que és una gran oportunitat, sovint deriva en la xenofòbia.
 
L’ús exagerat dels mitjans digitals com a forma de relació tampoc no ajuda a créixer en una relació social madura i enriquidora. Com deia el papa Francesc en la seva encíclica Fratelli tutti: “les relacions digitals que eximeixen del laboriós cultiu d’una amistat , d’una reciprocitat estable, i fins i tot d’un consens que madura amb el temps, tenen aparença de sociabilitat. No construeixen veritablement un “nosaltres”…” (FT, 43).
 
No cal dir que els cristians som els primers que estem cridats i obligats a superar qualsevol forma de tancament, de discriminació i d’exclusió. El cristianisme és un missatge de fraternitat i de comunió, que vol abastar idealment tota la humanitat.
 
Agustí Borrell 

 
Agenda Parroquial. Maig 2024
 
Dia 17, divendres: Trobada del grup de “Vida Creixent” a les 5 de la tarda.
Dia 21, dimarts: Eucaristia a l’ermita del Castell a les 8 del matí. Ens hi acompanyarà un Pare jesuïta de Manresa.
 
Mn. Antoni Bonet i Trilla 

Imatges de Balsareny

Aquest mes publiquem, en aquesta secció, una fotografia que ens ha enviat l’Albert Obradors, de Navàs i procedent del Mujal, personatge vinculat sempre al món del periodisme (entre altres feines, va treballar molts anys a Ràdio Berga i a Regió7). Coneixedor, com és, de la nostra publicació i amic d’alguns membres de la redacció, la seva intenció ha estat expressament que publiquem al Sarment aquesta foto, on apareix un dels racons emblemàtics de Balsareny.
 
Com podeu endevinar, es tracta del Fortí Carlí del serrat del Maurici, vist des del costat sud-oest, la qual cosa ens permet veure, darrere del castell, una meravellosa vista de la Tosa d'Alp ben nevada, d’aquest hivern. El color blanc de la neu contrasta amb el color més fosc de la pedra i de la vegetació del voltant. Com sabeu, aquest monument dona nom al balsarenyenc carrer del Serrat, que hi és molt proper per la cara est.
 
Ja al maig de 2022 havíem publicat una foto del fortí, però des de la cara nord-est. Ja vàrem comentar que el turó on es troba té una altitud de 418 metres, un punt estratègic, com el Castell de Balsareny, per a la vigilància i defensa. Com potser ja sabeu, es va construir el 1839 (molt més recent que el castell, que és medieval, tot i que està més ben conservat), per prevenir un altre setge com el que havia sofert Balsareny per part del carlí Comte d’Espanya aquell mateix any.
 
Tot i que es troba en estat ruïnós, el fortí es va restaurar fa 40 anys i escaig, i així les parets de gres, tot i que reforçades, es mantenen dretes, com també l’estructura interna de les estances i de les torres de vigilància.
 
La millor manera d’accedir-hi és a peu, des de diferents camins de tot el seu entorn. Un dels més freqüentats és des del Callerís (pel túnel de vianants del carrer de la Costeta), des d’on hi ha poc més d’un quilòmetre, això sí, amb fortes pujades. També s’hi pot arribar amb cotxe fins a la carena de la Baga Fosca, però els darrers metres és millor que no, perquè estan en mal estat per a un vehicle.
 
Text: Isidre Prat Obradors
Foto: Albert Obradors

Preestrena d’‘Els Intocables de Carles Cases’

 

El diumenge 14 d’abril a la tarda va tenir lloc al Sindicat la preestrena del documental Els Intocables de Carles Cases, de Matías Boero Luz, sobre la vida i la carrera musical de Carles Cases i Pujol, el prestigiós músic i compositor sallentí d’arrels balsarenyenques. Cases és un dels artistes més potents del panorama musical català: ha acompanyat, arranjat i dirigit molts anys els concerts de Lluís Llach i ha creat les bandes sonores de més de 60 pel·lícules, però no ha volgut mai “vendre’s a la indústria” i això ha fet que restés en certa manera exclòs o marginat dels cercles econòmics que controlen la producció musical i cinematogràfica del país. 

 
La pel·lícula, de 95 minuts de durada, parteix dels paisatges de Sant Esteve de Comià, a Borredà, on el compositor viu, compon i fa concerts en un ambient de pau i de natura; i compta, a més de les reflexions del mateix Cases, amb comentaris de personatges com el cantant Lluís Llach, cineastes com Gonzalo Suárez, Jaime Chávarri i Antoni Verdaguer, el crític cinematogràfic Àlex Gorina, la fotògrafa i mànager Marta Pich, músics com Sveta Trushka o Alberto Requena i altres amics que han treballat amb ell. També recull imatges i paraules del bisbe Pere Casaldàliga, a qui Cases va conèixer personalment quan va compondre, sobre poemes d’ell, la suite Araguaia, i de la mare de l’artista, la poetessa Angelina Pujol i Massana, de cal Portella, que va recitar un sonet dedicat al seu fill. 

Precisament l’Angelina, als seus cent anys, va ser present en aquesta projecció juntament amb tres filles seves, germanes del músic i músiques també, i va ser obsequiada amb un ram de flors i un llibre de poemes de Pere Casaldàliga.

 
La projecció va anar precedida d’unes paraules de l’alcaldessa, Glòria Casaldàliga, del regidor de Cultura Jordi Vilanova i d’Àngel Amargant, membre de l’equip de producció del film; i en acabar, Carles Cases en persona va agrair als assistents l’ovació que li van dedicar. Una projecció memorable.
 
Ramon Carreté
Fotos: Marta Pich / Alfred Selgas  

 
Al final del film, l’Angelina Pujol recita aquest emotiu sonet:
 

Al meu fill Carles

 

Flameja el sol naixent. Platja deserta.

La mar, quieta i plana. Ve un vaixell.

Qui sap on va i què porta dintre d’ell

per presentar a tothom la descoberta?

      S’eixampla l’horitzó i, a mar oberta,

percebo el que hi ha a dins: músic novell

d’il·lusions volant com un ocell

que vol oferir el so quan es desperta.

      Oh, Far! guiant a port sempre amb fermesa;

que no es desviï mai de dintre seu

la música, l’amor i la grandesa.

      La gratitud de fill fa avui palesa

i abans de sonar el disc posa en relleu

recordant ans que tot la lliçó apresa.

 

                           La teva mare  

El brai d’Oló (i III)

RACONS DEL BAGES I DEL MOIANÈS
 
Acabem aquest mes la ruta pel brai d’Oló, de què hem parlat els dos mesos anteriors. Vam acabar amb la font del Roc, que es troba en una pista forestal, a uns 300 metres del Torrent Salat (41.873603, 2.037326) que hi ha a tocar de la carretera que va a Sant Joan d’Oló. 

Façana principal del molí d’Altimires

 

El molí d’Altimires
 
Si continuem cap al sud, per la pista forestal, des de la font del Roc, tornarem a travessar la riera i, al cap d’uns 1.200 metres, veurem el molí d’Altimires, al costat esquerre del camí. És un antic molí fariner, en molt bon estat i amb l’entorn ben condicionat. Al davant hi ha un plafó informatiu molt detallat de com funcionava.
 
S’aprofitava la riera d’Oló, que és al costat, i un altre curs d’aigua més elevat per fer un salt d’aigua que permetia moure les moles del molí i triturar el gra (blat i civada) per obtenir la farina. Molts masos, com el d’Altimires, tenien el seu propi molí hidràulic. 

Vista lateral del molí d’Altimires

 

Aquest és particular, perquè era al mateix temps una torre de defensa medieval. És gran i es pot visitar per fora i per dintre i, tot i estar en ruïnes, la torre es manté forta. A la llinda de pedra de la finestra lateral hi ha gravades dues roses de sis fulles, decoració utilitzada en època medieval com a reminiscència del culte al sol. Val la pena visitar-lo. Ubicació: 41.86475, 2.02405.
 
La serra Borina
 
Si continuem per la mateixa pista, un quilòmetre just més avall, ens trobarem amb un nou tall espectacular de l’anticlinal d’Oló, produït per la riera. Es tracta de l’extrem occidental de l’anomenada serra Borina. La inclinació dels materials que vàrem veure al costat esquerre de la riera, al serrat del Segimon, ara la veiem a la serra Borina, que és a la banda dreta, cosa que ens indica que, en aquest tram, la riera ja ha travessat tot l’eix de l’anticlinal. 

Els espectaculars i acolorits estrats de la serra Borina

Es tracta d’un cingle d’uns 50 metres d’alçada on, al llarg d’uns 50 metres de llargada, s’observen uns estrats inclinats, quasi verticals, formant crestes i xaragalls, i amb complicats plecs secundaris. Els seus forts i contrastats colors vermellosos, grisos i ocres, de gran bellesa, provoquen un bon impacte visual. Ubicació aproximada: 41.8630700, 2.0151000. La imatge d’aquest indret es va triar per posar al plafó del Geoparc a l’entrada del poble. Si feu aquesta ruta, des del torrent Salat, on es pot deixar el cotxe, caminareu uns cinc quilòmetres entre l’anada i tornada.

Text i fotos: Isidre Prat Obradors

Èric Medina, Satanàs dels Pastorets

ENTREVISTA
 

Èric Medina, des d’infant fins adult als Pastorets, amb un recorregut des del rei del cel fins a rei de l’infern
 
Acabem l’hivern i l’aire primaveral ens obre de bat a bat aquesta finestra que ens permet parlar amb l’Èric Medina Bruch. Com he dit altres vegades, fa goig poder conèixer una mica més la gent compromesa amb la cultura, l’esport i la política municipal de Balsareny.
 
L’Èric Medina va néixer a Balsareny el 12 de setembre de 2006. Actualment està cursant el 2n curs del Batxillerat Tecnològic, a l’Escola Diocesana de Navàs, per tal d’anar l’any vinent a la universitat. Pel que fa als esports, va estar jugant a l’equip de Balsareny d’handbol com a porter durant cinc anys. I durant el seu temps lliure prefereix veure sèries o pel·lícules abans que llegir. També ha viatjat amb els seus pares o companys de classe fins a països com França, Anglaterra, Itàlia, Portugal, Grècia i Turquia. La ciutat que més li ha agradat ha sigut Roma, per la seva riquesa històrica.
 
— Pregunta obligada: el primer cop que vas veure els Pastorets, hauries pensat mai que algun dia en formaries part com a actor?
 
— Realment, no soc conscient del moment en què vaig veure els meus primers Pastorets. Tota la vida han estat al meu costat. Acabat de néixer, ja hi vaig participar com a nen Jesús. I amb tres anys tornava a l'escenari per fer de pastor. Des d'aleshores he seguit actuant any rere any, fent els papers d’angelet, de fúria, d'àngel Gabriel, David, escolanet, Jepó i ara, finalment, de Satanàs.
 
— Com va anar la teva incorporació com actor?
 
— Tal com he dit, la decisió va ser dels meus pares. Quan vaig néixer, els van oferir la possibilitat que jo representés el nen Jesús. I en complir els tres anys, van decidir de tornar-m'hi a apuntar.
 
— Tens algun referent en el camp teatral?
 
— No tinc cap referent en concret. Però aquest any, per fer el paper de Satanàs, m'he inspirat en certs personatges de pel·lícula que fan d’antagonistes, com ara Davy Jones, de Pirates del Carib, o Ramsay Bolton, de Joc de Trons. Tot i això, qui més m'ha inspirat ha estat sobretot en Josep Maria Soler Camps, qui ha interpretat Satanàs els darrers anys. I en molts moments m'he emmirallat en ell a l'hora d'actuar. A més, també li he d’agrair el fet d’haver estat al meu costat animant-me quan ho he necessitat.
 
— Vas demanar tu de fer el paper de Satanàs, o te’l van proposar?
 
— Quan em van demanar quin paper volia representar, vaig dubtar. Ja que, per una banda, em venia de gust interpretar algun paper principal, com el de Rovelló, que em sembla molt divertit, i de fet encara tinc esperances de representar-lo en un futur. Però per l'altra, em semblava una gran responsabilitat, i dubtava de si en seria capaç. Per aquesta raó, inicialment vaig dir que faria el mateix paper de pastor que havia fet l'any passat. Però un dia, des de la direcció em van proposar de fer de Satanàs i vaig decidir acceptar la proposta i prendre-m’ho com un repte personal. Ara, vist amb perspectiva, m'alegro d'haver pres aquesta decisió i agraeixo que l'equip directiu confiés en mi per interpretar el paper.
 
— Com t’has sentit fent de dimoni?
 
— Actuar amb un paper principal comporta una gran responsabilitat i complexitat. Per aquesta raó, les hores prèvies a les actuacions em vaig sentir molt nerviós. Per sort, un cop a l'escenari, envoltat dels companys d'escena i amb l'emoció del moment, els nervis es van esfumar i vaig poder actuar amb fluïdesa. Malgrat que pugui no semblar-ho, és molt divertit interpretar aquest paper. S'han de representar una gran amalgama d'emocions i situacions, la qual cosa dona molt de joc.
 
— Costa de memoritzar el text sense tenir apunts?
 
— Aquest ha estat, per a mi, un dels grans reptes de la temporada. No és fàcil memoritzar un paper llarg. Per fer-ho vaig començar a preparar-me mesos abans, llegint el guió regularment i assistint a tots els assajos als quals estava convocat. Els primers assajos els havia de fer paper en mà, ja que sinó no podia recordar tots els diàlegs. Però a poc a poc, i gràcies a haver adquirit l'hàbit de repassar-lo regularment a casa, vaig ser capaç d'aprendre-me'l. I d'aquesta manera, quan repassava, vaig passar de llegir el guió a tapar els meus diàlegs i recitar-los mentalment abans de revelar-los. M'he adonat que, curiosament, els diàlegs més difícils d'aprendre han estat els més curts, i els llargs els més fàcils. Això es deu al fet que un cop començo a recitar les primeres paraules, la resta surten soles, com una cadena. Però en els diàlegs curts, com que de seguida es tallen, no puc aprofitar aquest fenomen. A més, s’hi afegeix la dificultat de recordar en quin moment havia de començar-los a recitar, ja que és fàcil equivocar-se i dir la frase abans d'hora o massa tard. Per aquesta raó l'escena que més dificultats m'ha comportat és la de les Calderes, que és plena d'aquests petits diàlegs i transcorre a gran velocitat.
 
— M’ha sorprès molt el teu potencial de veu: felicitats. Has pensat mai a dedicar-te al teatre?
 
— Moltes gràcies. No tinc pensat dedicar-me professionalment al teatre, ja que les meves aspiracions s’encaminen més cap a l'àmbit tecnològic. Tot i que sí que confio seguir molts anys més als Pastorets de Balsareny, emocionant el públic i fent-los passar una bona estona.
 
Josep Gudayol i Puig
Foto: Arxiu Èric Medina