dimecres, 19 de setembre de 2012

El tren


DE MEMÒRIA (19)
El Carrilet (1875-1973) a començaments del segle XX

Sense el tren, dit econòmic, que unia Balsareny amb Manresa i Barcelona pel sud i Guardiola de Berguedà pel nord,  el paisatge del poble va canviar molt. Per allà on passaven les vies del carrilet, de via estreta, avui hi ha carrers, cases, tallers i restaurants... i una benzinera. L'alterós i elegant pont de la via, que travessa la riera del Mujal, és avui una carretera per a passejar, si es vol, fins a cal Cansalada. En fi, que res no és com abans.

El tren, amb els seus vagons de fusta i plataformes a l'aire lliure -seients incòmodes i finestres que mai no ajustaven bé: ara no les podies tancar, ara no les podies obrir- funcionava amb una màquina de vapor molt bonica que treia fum per una xemeneia força esvelta. Molts dels nens d'aquell temps havíem somniat de ser de grans maquinistes o fogoners d'aquella  prodigiosa màquina. Econòmic o no, el tren era lentíssim i, en canvi, en els bitllets -uns cartonets amb un forat al mig que es lliuraven a les estacions- hi figurava paradoxalment un suplement d'alta velocitat. Penseu que Manresa quedava a una hora, Barcelona a tres i Guardiola a dues. Alta velocitat! A l'altura de Vilafruns, des de cal Negret fins al Bar —avui desafectat— poc abans del baixador, hi havia una pujada considerable. La màquina esbufegava i el tren a penes avançava. De tal manera que quan el raïm de les vinyes que hi havia a la vora  era madur, els soldats que anaven cap a Berga, on tenien la caserna, baixaven del primer vagó, collien raïm i tenien temps de pujar a l'últim sense córrer massa.
Estació de Balsareny cap a 1910

A l'estació, on vivia el cap d'estació —el darrer va ser el senyor Lueza, si no m'erro—. Era l'encarregat de despatxar els bitllets i d'estar al corrent del trànsit ferroviari, tant de passatgers com de mercaderies. Hi havia, efectivament, trens de passatgers  —ja n'he parlat— que portaven un furgó amb petites mercaderies i el correu postal, i trens de càrrega —bàsicament carbó de les mines de Fígols i potassa de Vilafruns i de Sallent—. A més del cap d'estació hi havia el Ramon Ribera, el giraagulles. Quan el tren que pujava sortia al revolt del Balç, xiulava amb estridència, i si era el que baixava ho feia des de cal Maiol. Llavors el Ribera es calava la gorra oficial, prenia la seva bandereta vermella d'un costat i verda de l'altre i amb una parsimònia exasperant se n'anava cap a les agulles relativament llunyanes per donar la via corresponent al tren que arribava. Jo, de petit, sempre tenia la impressió que hi arribaria tard, però no, sempre hi arribava a temps. Per a mi, era molt més important el giraagulles que el cap (llavors li déiem el "jefe"). Era la cara visible de l'autoritat ferroviària.
El pont de la Via, al Repeu. Anys 1950
Per als nens del meu temps, el tren era més un espectacle familiar, quotidià, que no pas un mitjà de transport, que també ho era, és clar. Quan s'esqueia que anava a passar i érem a prop del Repeu, corríem a posar-nos sota el pontet per on passa el camí —just al començament del pont de la Via—. Ens agradava sentir-lo passar damunt nostre, amb aquell terrabastall formidable, sense perill.

El tren, o més ben dit, la via, també ens procurava allò que anomenàvem  «les peces», mitges volanderes de caire quadrat que ajudaven a lligar els raïls i les travesses. Si en podíem treure algunes —i a fe que en trèiem—, ens servien per a un joc del qual ja parlarem un altre dia i que, quan entrava al calendari de jocs, era popularíssim.
Anys 1960
En aquells temps de gran crisi i de falta de tot, algú corria via amunt, via avall, per veure si trobava trossos de carbó de pedra que haguessin relliscat de la màquina o dels vagons de càrrega. Per fer foc o per vendre'ls. Era un efecte col·lateral del tren.


Últim tren a Balsareny. Juny 1973.
 
L'últim tren se'n va. Juny 1973
L'embassament de la Baells, pel fons del qual passava el tren, així com l'escàs manteniment i poca rendibilitat (al final, el carrilet era més aviat el descarrilet: cada dos per tres sortia de les vies), van ser el final d'un tren que havia portat la prosperitat allà on passava (Navàs es va fer gran gràcies al tren, per exemple). Amb la seva mort van morir també vells paisatges... i també les il·lusions de ser maquinistes o fogoners d'aquells nens que vam ser un dia.

Jordi Planes
Fotos: Arxiu Fotogràfic de Balsareny

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.