divendres, 20 d’abril del 2012

Rics i pobres

COL·LABORACIONS
           Cuentan de un sabio que un día,
                tan pobre y mísero estaba,
                que sólo se sustentaba
                de unas yerbas que cogía.
            "¿Habrá otro –entre sí decía–
                más pobre y triste que yo?"
                Y cuando el rostro volvió,
                halló la respuesta, viendo
                que iba otro sabio cogiendo
            las hojas que él arrojó.

                Pedro Calderón de la Barca, La vida es sueño, segle XVII



Així descrivia Calderón de la Barca la pena del que tenint alguna cosa es lamenta i ignora que hi ha altres que no tenen res. El poema en qüestió és aplicable indefinidament, té l'agradable prescripció facultativa de ser el consol de pocs en el mal de molts, o de servir com a oració espiritual per a aquells que, tenint-ho tot, es compadeixen dels que no tenen tant.

La qüestió és que les riqueses estan mal distribuïdes, això ho sabem tots, encara que hi hagi qui pretengui instituir que uns mereixen més que altres, que sempre hi haurà els que hereten i els desheretats, que la vida, en la seva diversitat, també és diversa en la repartició de béns, que si tothom tingués molt, qui seria el tonto que treballaria? Qui seria el servidor i qui l'amo? D'altra banda, si tots fóssim pobres, qui crearia empreses i llocs de treball?

Siguem simples i simplifiquem. Les riqueses són per al ric i les misèries per al pobre, és un precepte establert en les antigues escriptures, que ja diferenciaven un estat de l'altre i condemnaven el ric a viure subjecte a la matèria i al pobre li injectaven resignació amb la promesa d'una vida eterna al costat de Déu.
És clar que davant el dubte d'aquesta promesa, els rics prefereixen allò palpable més que no la incertesa, i no renuncien a cap de les seves pertinences per un premi de consolació.

Es poden establir nivells i categories, ampliant la diversitat:


a)Hi ha el ric, molt ric, fastigosament ric, propietari de multinacionals, rei de monopolis, creador d'ocupació per mitjanament pobres i distribuïdor de béns que generen indústria i transformen matèria i produeixen altres béns, sustenten països i dirigeixen estats. O també, el lladre de guant blanc que se les enginya per dominar i sostreure les misèries dels altres i convertir-les en or pur, no pas per art de màgia, sinó amb males arts.

Però el ric és mortal, igual que el pobre, irremeiablement mortal, incapaç de perllongar la seva vida ni que fos emprant la seva immensa fortuna; i té la mateixa por a la mort que el pobre, però més, perquè perd molt més que aquest, a part de la vida.

b) Hi ha el pobre, miserablement pobre, despullat dels seus drets humans i de la seva dignitat. Persona no grata que vagareja pels carrers a la recerca d'un treball o d'una ànima caritativa. Anomenat vulgarment indigent o tercermundista, empleat anònim que sustenta moltes ONG, beneficiant miserablement amb les restes de la pietat aliena que li arriben desgastades i molt dilatades. Un pobre és un ésser amb mala sort, diuen, perquè la seva sort depèn de la sort dels altres, que al seu torn depenen de la immensa sort d'alguns.

c) Però entre un i altre extrem hi ha categories; i els afortunats del mig, els que produeixen perquè tot segueixi un ordre metòdic i continuat, els uns més, els altres més o menys, van tirant, amb l'objectiu de ser uns honrats treballadors que es guanyen el pa amb la suor del seu front.

I bé, aquí estem tots capejant la vida, cotitzant amb les nostres obligacions, sustentant el cos com podem, somiant amb ascendir, ascendir, ascendir... per poder ser els rics en un futur. Perquè, no en tinguem cap dubte, tots volem ser rics, com aquells rics que tant critiquem; tots sentim enveja podrida envers aquells que tenen el poder de subministrar i sostreure. En una enquesta realitzada a Anglaterra, de cada 100 enquestats, tot just un cinc per cent preferien romandre com estaven; la resta aspirava a ser ric.

Es veu que els desheretats assoliran el Regne del Cel, han d'establir allà les seves partícules i hi seran per sempre feliços, sense necessitat de menjar nissos. El conformisme pregonat per algunes religions apaivaga l'esperit, però el cos continua tenint fa.

Tot seguirà com està, perquè hi ha un acord imprès en els gens de la humanitat, un acord que estableix les diferències com a part de la lògica de la supervivència. Els mateixos gens que estableixen la igualtat mortal per a tothom.

Josep Estruel Filella

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.