dissabte, 25 de març de 2017

Una nevada vista i no vista



Després d'una nit de molta pluja, llamps i trons, el matí del 25 de març Balsareny s'ha despertat amb una nevada prou intensa, amb borralls grossos que han pres de seguida. Però al cap de ben poc, la pluja ha començat a fondre la neu i a mig matí el sol ha fet acte de presència i no n'ha deixat ni rastre.




Fotos: A. Selgas

Una Nit de Primavera


Els propers 8 i 9 d'abril. No us ho perdeu! 




Anna Obradors, més de 30 anys de mestra a Balsareny

ENTREVISTA

L’Anna Obradors i Calsina va néixer a Balsareny l’any 1954 i va estudiar Magisteri a la U.A.B. Li agrada llegir quan el temps li ho permet de manera generosa (“Ara, per exemple!”, diu). Quan una novel·la li agrada, llegeix tres o quatre títols del mateix autor; ara està llegint les obres de Juan Marsé. També li agrada viatjar, tot i que fa anys que no ho fa gaire. Gaudeix de participar en esdeveniments que tenen a veure amb el teatre. No li fa mandra de parar una taula gran per la família o els amics. I pel que fa a l’esport, reconeix que no és gaire bona esportista, però si ha de triar una modalitat es decanta per la natació. I sovint surt a caminar.
—Parlem del teu treball com a mestra. Per què, magisteri?
—Vaig tenir l'oportunitat de tractar amb mestres que en aquell moment treballaven a Balsareny. Ells em van oferir de fer classes de reforç, fer substitucions, anar de colònies. Prèviament, havia estat a l'escoltisme fent de cap de llobatons. Aquestes experiències em van fer adonar que em sentia bé amb la canalla, que hi tenia bon tracte, que sabia interpretar les reaccions i els comportaments i que em produïa satisfacció constatar que progressaven en els objectius que ens fixàvem amb els mestres.
—A quins cursos has treballat?
—He treballat gairebé sempre a l'educació infantil (alumnes de 3,4 i 5 anys) . Només un curs a l'escola Puigberenguer i dos a l'escola de Balsareny, vaig estar amb alumnes una mica mes grans, 1er i 2on (alumnes de 6 i 7 anys).
El meu primer destí, l’octubre del 81, va ser a Castellet i el Gornal (Penedès), una escola unitària que tenia 20 alumnes, des de primer fins a vuitè. La segona substitució d’aquell mateix curs va ser a l'escola Renaixença de Manresa, fent de mestra de català i educació especial. Els dos anys següents,vaig tenir la sort de participar en el començament de l'escola Puigberenguer de Manresa; va ser una experiència molt il·lusionant, la creació de la primera “escola pública en català a Manresa”. Les famílies que formaven aquella escola eren la majoria de la barriada Mion, una gent molt revindicativa pel seu barri; la resta eren  famílies de tot Manresa que volien una escola pública i en català per als seus fills. El curs 84-85 vaig començar a treballar a l'escola de Balsareny.
—Com valores la teva estada a Balsareny?
—A Balsareny, com que l'estada ha estat tan llarga, hi he viscut anys bons i altres no tant. Hi ha hagut moments de molta reivindicació, que tinc força presents. Al començament, l'educació infantil no estava gaire valorada; fer adonar a tothom de la importància d'aquesta etapa –la construcció de la personalitat dels alumnes i els aprenentatges socials i escolars que fan– ha sigut difícil; ni alguns pares ni alguns mestres entenien del tot la nostra feina.
Recordo moltes altres reivindicacions de tipus més pràctic; per exemple, en un moment donat, disposar d'una màquina de ciclostil a l’edifici de les Monges era tot un repte. Havíem d’imprimir els materials de treball dels alumnes i no ens anava gens bé traslladar-nos contínuament a l’escola Guillem. Recordo també d’haver demanat millores importants per al pati de Sant Marc. Encara avui dia, les mestres d’Educació Infantil insistim  en la millora del pati, ara el de l’escola Guillem. El pati té molta importància per al desenvolupament personal dels alumnes i, a vegades no es tracta amb prou cura. No m'ha agradat mai l'opció de sortir al pati municipal, de sobre l'escola, perquè no hi ha lavabos, la font mulla els peus i la qüestió de ser un espai fora del recinte escolar dóna inseguretat. En aquests moments caldrien unes bones reformes al pati de l’escola. El nombre d'alumnes que hi ha l'escola actualment ha de permetre adequar uns espais nous, més acollidors per als més petits. En altres escoles de Catalunya, que l’espai ho permet, es fan aquestes millores. Bé, això seria un tema llarg a parlar!
També recordo haver apostat fort en els debats per altres temes, com la repartició de les hores de forma equitativa per a tots els cicles, la distribució d’especialistes, la compra de materials, la creació de nous espais, per exemple, per fer motricitat i altres igualment de funcionals; i d’altres que, al meu entendre, responien al projecte que desenvolupàvem amb els nostres alumnes.
Per altra banda, recordo moments memorables de treball intensiu, però de satisfacció total, quan fèiem activitats en comú tota l'escola, activitats que ens feien entendre el veritable sentit del grup escola: festes amb els alumnes, festes amb mestres, sortides de tota l'escola, festivals de Nadal, jocs de final de curs, col·laboracions entre petits i grans, com per exemple els padrins de lectura, preparació d'activitats per part dels grans per als petits... També recordo amb il·lusió els grans moments d'entesa per aconseguir millores en la qualitat de la docència, millores en la introducció de la lecto-escriptura, en l'avaluació, en les matemàtiques, en l'acolliment dels nous alumnes, propostes de sensibilització de diferents temes: viaris, de bones maneres, de fer-se gran i autònom...
—Ara que et jubiles, com ho veus? En tens ganes?
—Ara em sap greu jubilar-me. L'escola està en un moment de canvi que em sembla molt interessant. Em dol no ser-hi. A Balsareny, les mestres d'educació infantil fa temps que treballem per a fer-ho possible.
Fa uns 15 anys, el claustre de mestres de l’escola Guillem vam fer un curs de formació sobre la escola inclusiva amb en Pere Pujolàs, de la Universitat de Vic; d’aquest curs, i del treball paral·lel amb el Projecte de la Millora per a l’Èxit Escolar va néixer la coordinació de l'equip de mestres de l’escola bressol i l'educació infantil. Aquestes dues actuacions vam ser la llavor d'un canvi important en la manera d'entendre i treballar en el cicle d'infantil. Les mestres vàrem fer diferents visites a escoles que treballen a partir d’organitzacions diferents, vàrem fer cursos en les teories d'en Gardner sobre intel·ligències múltiples i ens vam posar a treballar en l'organització dels grups d’alumnes, de les matèries, de la manera de conèixer l'alumne, d'aprofitar les relacions que s'estableixen entre ells, els seus coneixements, els seus errors, les seves interpretacions; és a dir, intentar desenvolupar totes les capacitats possibles dels alumnes.
Aquest canvi va fer que l'equip de mestres d'infantil es cohesionés molt. Les qüestions, tant de l’alumnat, com de l’organització del treball i de l'avaluació, es fan sota la mirada de tot l’equip. Estem contentes amb el treball que fem i els resultats que obtenim.
No cal dir que a l’inici vam tenir dificultats per a fer entendre aquesta nova forma de treballar. Al principi va ser una novetat per a tothom, però vull donar les gràcies  als pares, que van dipositar molt aviat la seva confiança en l’equip de mestres d’infantil i ens van permetre tirar endavant el nou projecte, a més a més amb la seva implicació.
I per acabar, al meu entendre, m’atreveixo a dir que una escola ha de ser revisada contínuament perquè forma part d’una societat canviant i s’han de moure plegats, els claustres de mestres, d’escoles, de llar d’infants i d'instituts, les associacions de pares, els ajuntaments... per tal de crear una escola més ajustada a la realitat. Vull ressaltar que hem treballat de valent, i que aquest últims anys han estat molt satisfactoris personalment. Estic molt agraïda a tots els que hem caminat junts.
Ha sigut gratificant, l’esforç per una feina que m'ha fet dubtar, m’ha fet gaudir, m’ha fet estar alerta, m’ha fet repensar, canviar, entusiasmar, entendre, estimar… Fent-la, he sigut feliç.
Josep Gudayol i Puig

Foto: Arxiu

Nota dels Treballadors de les Mines


Els representants dels treballadors d’Iberpotash SA / ICL Iberia de Balsareny, Sallent i Súria, davant de la preocupació que comporta l’endarreriment de les obres del Pla Fènix:

Hem mantingut reunions amb els alcaldes i regidors de Medi Ambient de les poblacions de la conca minera, consells comarcals del Bages i Berguedà.  Per tal de transmetre les nostres inquietuds i poder coordinar accions conjuntes per al compliment del PDU (Pla Director Urbanístic dels municipis mines del Bages) i presentar al·legacions de millora.

Considerant l’informe tècnic del Pla de restauració de les instal·lacions d’Iberpotash SA a l’àmbit de Balsareny/Sallent, demanar que se’n doni compte a la Direcció General de Qualitat Ambiental, amb les dades complementaries al programa de restauració.

Proposar les mesures de gestió necessàries dels materials salins produïts durant el període transitori del cessament progressiu de l’activitat a Sallent, les quals han de formar part del programa de restauració.

L’aplicació del programa de restauració hauria de tenir en compte que l’objectiu del territori és la reducció i eliminació progressiva dels runams salins, en terminis raonables que permetin compatibilitzar l’activitat minera i la restauració ambiental dels espais afectats, inclosos els aqüífers que s’hagin pogut salinitzar com a conseqüència de l’activitat.

Aquests són en resum els acords amb el Consells Comarcal del Bages i Berguedà i la delegada del Govern de la Catalunya Central. Aquest acords han sigut comunicats amb amplitud i tota mena d’estudis al Departament de Territori i Sostenibilitat.

Les reunions i contactes amb partits polítics, sindicats i agents socials seguiran sent intensos durant aquest pròxims mesos, a fi de poder donar respostes en positiu al territori.

Es durà a terme una recollida de signatures per donar suport  a una sortida de futur i sostenible a la mineria al Bages.

Nosaltres, representants del col·lectiu de treballadors de les factories de Balsareny, Sallent i Súria, donem les gràcies per el suport rebut de totes les institucions, partits polítics, agents socials i a tota la ciutadania en general.

Andreu Fernández  (text i foto)



Balsareny avui

Nova informació, seguretat i neteja a Balsareny
Darrerament l’Ajuntament de Balsareny ha apostat per fer actuacions per a una millor informació i netedat del poble. Fa un temps que s’han col·locat nous punts d’informació en diferents indrets, amb notícies de fets i activitats polítiques, culturals, festives i socials que es duen a terme al poble. ‘Balsareny Avui’ creu que personalment ens hi hem de fixar.

També ens podem adonar de què en determinats punts viaris hi ha nous elements de seguretat, com ara miralls retrovisors o rètols informatius per tal que els ciutadans tinguin cura de la neteja (intentant conscienciar els amos d’animals domèstics), així com punts de llum nocturna en indrets amb perillositat vianant evident. També darrerament s’han rehabilitat ferms en alguns passos de vianants de les carreteres de Manresa i Berga, els quals a dia d’avui estaven molt deteriorats i eren un perill per a vianants, sobre tot per a la gent gran.

Ben segur que hi ha altres coses més, i cal dir que no tot pot ser positiu, però siguem realistes i no busquem els aspectes negatius que, com a éssers humans que som, tenim.

De Francesc Soler i Fàbregas a Jordi Soler i Soler

El balsarenyenc Francesc Soler i Fàbregas va ser el responsable des dels primers anys de Sarment (anys 1975-76) de la secció informativa de ‘La Pluja’, que tants anys ha format part del butlletí, i que més recentment es va transformar en la ‘Meteorologia’. Soler i Fàbregas va ser, per dir-ho d’alguna manera, l’home del temps del Sarment. Amb un aparell rudimentari mesurava i ens informava dels litres d’aigua de pluja caiguda.

Si no recordo malament en Francesc va signar la secció de la pluja des del número 1 del Sarment fins al 109, del febrer de 1985. A partir d’allà va agafar el relleu el seu fill Jordi Soler i Soler, qui ens diu el següent: «El meu pare era pagès d’ofici, com tants altres pagesos d’aquell temps. Pagesos que, als matins quan es llevaven, el primer que feien era posar la vista al cel, ja que eren homes seguidors fidels d’aquelles sàvies informacions extretes del Calendari del Pagès, encara avui vigent: la lluna, els vents, la pedra i naturalment la pluja eren i són signes significatius per a les feines del camp. Al costat de casa teníem un veí paleta que també tenia l’afició de mesurar els litres de pluja caiguda. Tots dos competien cordialment en la determinació de les quantitats. Recordo, jo era molt petit encara, que tant l’un com l’altre recollien amb un plat l’aigua de la pluja. El plat era, però, com un termòmetre, ja que hi tenien uns senyals marcats. El bon veïnatge feia que es diguessin: “ei, tu, a mi em marca més quantitat que a tu!” Molt més endavant, ambdós aconseguiren aparells mesuradors més fiables».

Recentment, i després de continuar amb la secció deixada pel pare, en Jordi ha deixat de donar les dades pluvials per la secció de ‘Meteorologia’ del Sarment, de la qual ara és responsable en Francesc Camprubí. Sarment vol donar les gràcies al Francesc i al Jordi per tants anys de col·laboració amb el nostre butlletí.

Josep Gudayol i Puig

Meteorologia - Febrer 2017




Febrer de 2017

Temperatura (ºC)
Mitjana (1 minut)             9,0
Mitjana (min.+màx.)        9,9
Mitjana de mínimes         2,4
Mitjana de màximes      17,4
Mínima                           -4,2; dia 9
Màxima                         23,9; dia 22
Mín. més alta                10,4; dia 13
Màx. més baixa            11,4; dia 2

Vent (km/h)
Ventada més alta          49,0; dia 5
Velocitat mitjana              6,7
Recorregut del vent  4.475,6 km

Pressió (hPa)
Màxima                     1.028,0; dia 15
Mínima                         998,8; dia 5

La pluja (litres)
Dia 2                  2,9
Dia 5                  1,1
Dia 8                11,9
Dia 13              18,0
Dia 14                2,0
Dia 24                1,4
Total                37,3 litres

Francesc Camprubí



dilluns, 20 de març de 2017

Caminada 2017

REPORTATGE DE LA CAMINADA 2017


El passat diumenge 12 de març va tenir lloc al nostre poble la tradicional Caminada Popular en la seva trenta-unena edició, tot i que es compliran ara al juny els 30 anys justos des que es va celebrar la nostra primera caminada, sorgida de la il·lusió d’uns quants balsarenyencs que volien portar endavant aquesta nova activitat al poble. Doncs bé, ens congratulem que, després de 30 anys, encara continuem i donem les gràcies a totes les persones que al llarg de tot aquest temps ho han fet possible i als que, esperem, ho continuaran fent. I a totes aquelles persones del poble i de comarques que hi participen sempre que els és possible i que, any rere any, ens acompanyen en els recorreguts pel nostre entorn.

Enguany hi van prendre part 295 persones, algunes menys que l’any passat, que van ser 330. No feia tant fred com l’any passat però, en canvi, no vàrem veure el sol en tot el matí, al contrari del 2016. De fet, el temps ennuvolat anava bé per caminar i, en canvi, no feia pas fred; per altra banda, ens vàrem escapar de la pluja.

A quarts de vuit començaven les inscripcions a la plaça de l’Església, al preu acostumat de 8 € en general, i de 6 € per als socis del Centre Excursionista de Balsareny, organitzador de l’activitat; i al voltant de les 8 es començava a caminar.

El recorregut va ser de 15,5 quilòmetres, si fa no fa com l’any passat; però, és clar, transcorria per una ruta força diferent: al costat est del terme municipal, travessant dos cops el Llobregat; primer, pel pontet de la Rabeia i, després, pel pont del Riu, poc abans de l’arribada.

A la sortida, es marxava en sentit nord, començant pel nostre famós Repeu; seguint per l’aqüeducte de Santa Maria, de la síquia, i vorejant aquesta gran obra d’enginyeria del segle XIV fins arribar a la Resclosa dels Manresans, on hi havia el primer control, amb coca i moscatell per a tothom. S’acabava així el primer tram, d’aproximadament 1,5 quilòmetres.

Endavant, que no ha estat res! Els caminants van continuar, si volien, donant una mirada, just a sobre de la caseta de la Resclosa, a les conegudes “dames coiffées” (“dames amb barret”), una formació geològica que tenim al poble, desconeguda per alguns, que de tant en tant visitem en les nostres caminades; surt a tots els llibres que parlen d’aquest fenomen que és degut a l’erosió diferencial, sobre diferents tipus de roques, que han fet les aigües al llarg dels temps; cal preservar-la, perquè pot desaparèixer en els temps geològics; de fet, el procés culmina, de forma natural, amb la caiguda dels “barrets” a causa del soscavament de la columna Així, podem veure que en parla la Guia d’espais naturals del Bages i es pot trobar fàcilment, i veure’n fotos, a Internet. També s’anomenen, en català, pilars coronats.


Per un corriolet enmig de la vegetació que ja començava, a mitjan març, a revifar-se després de l’hivern, amb força plantes que ja brotaven i algunes eren florides més que altres anys, pel fet que el febrer d’enguany ha estat força càlid i les ha fetes avançar, la gent seguia l’itinerari marcat; després, un camí més ample els portava fins a les primeres cases del nucli de la Rabeia. Un cop travessat el pontet, al punt més al nord del recorregut, i, arribats a la Masoveria,  calia enfilar-se des de la vora del riu cap a l’interior, pel mig del bosc i a la vora d’uns camps, fins a la casa abandonada del Vilar. Des d’aquí es continuava cap a la font del Vilar, una font molt nostra en què, com a mínim, encara hi raja un bon gruix d’aigua.

Tombant a l’esquerra del camí principal, la ruta seguia per dintre del bosc i, pujant per un corredor, enmig d’una gran boixeda, ja visitada en alguna altra ocasió, s’arribava a un punt en què calia travessar amb compte la carretera d’Avinyó i, de nou passant uns quants metres dintre del bosc, s’arribava ben bé a la masia dels Plans de Cornet (sí, en terme de Sallent, però molt “nostres” també). Allà, a uns 7,5 quilòmetres de la sortida, hi havia el segon control i avituallament, amb el típic entrepà de botifarra i un trago de vi per esmorzar.

Bo i tips, els caminants van continuar enfilant-se de ple per les costes de sobre els Plans fins arribar a l’altiplà conegut popularment com a “Serrat del Repetidor”, des d’on s’albiren sovint molt bones vistes del Prepirineu, però aquell dia estava molt tapat per poder-ne gaudir gaire. Continuant per aquesta zona de les més altes del nostre terme municipal, la ruta anava ara en sentit sud i es ficava, justet, però de nou en terme de Sallent, prop de Serra-sanç, sense acabar d’arribar-hi, perquè, abans, hi havia un desviament a la dreta, per dintre d’un alzinar molt bonic, que menava cap a una pista ampla que baixava fins arribar al tercer control i avituallament: les esperades taronges i aigua, per refrescar la gola.

A partir d’aquí, a uns 13 quilòmetres de la sortida, s’arribava als plans de Puigdorca, amb una bona panoràmica del poble, i es travessaven camps i graveres, prop de la casa de les Planes, per baixar cap al riu, travessar-ne el pont i acabar passant altra vegada pel tram del Repeu, sobre la riera del Mujal, que portava finalment fins al davant de l’església parroquial.

Allà els participants varen poder fer un petit aperitiu i, un cop passat el control d’arribada, rebien el tradicional obsequi com a record, consistent enguany en un potet de melmelada ecològica; n’hi havia de diferents gustos, a triar si era possible.

La tradició d’aquest popular esdeveniment anual ens va portar de nou a visitar, com hem vist, molt topònims balsarenyencs (cases, fonts, la síquia...) i també a revisar la nostra vegetació, amb prop de 140 rètols d’espècies d’arbres, arbustos i herbes, amb molta més varietat al primer tram, prop del riu, i coincidint amb l’espai d’interès natural de la Resclosa dels Manresans, que també inclou les fites geològiques, com les dames coiffées, de què hem parlat, i el gran meandre que fa el Llobregat en aquella zona, el meandre de la Rabeia; a més, la varietat d’ànecs, bernats pescaires i altres aus, que ja consten al plafó de l’aguait que es creua amb el camí per on es passava, just arran de la resclosa.
A la tarda d’aquell diumenge, a dos quarts de 7, per completar el dia, tenia lloc, com de costum, a la sala gran del Sindicat, una projecció de fotografies tirades, durant el matí, als diversos àmbits de la caminada. Tot seguit es va oferir també l’audiovisual del CEB sobre l’expedició al Pic Robiñera, al Pirineu d’Osca, de 3.003 metres, que es va fer el juliol passat. L’acte es va cloure amb coca i beguda per a tothom. Fins un altre any!

Petita estadística sobre la procedència dels participants

A la Caminada 2017 hi van participar, com hem dit, 295 persones, de les quals just la meitat, 150 eren de Balsareny, un nombre bo però que podria ser una mica més alt, com havia estat anys enrere. De la resta, 76 eren del Bages: de la capital, Manresa, el grup més nombrós, 23 persones; seguit de la veïna Navàs, amb 11 (molts menys que anys enrere); Sallent i Sant Joan de Vilatorrada, amb 7 cadascun; Súria i Navarcles, amb 6 cada poble; Sant Fruitós i Artés, amb 5 cadascun; Santpedor, amb 4; i després, amb un participant, Canet de Fals i Sant Vicenç de Castellet.

A continuació, la comarca més concorreguda, com sol ser habitual, va ser el Berguedà, amb 7 participants de Gironella, 6 de Berga i 6 de Puig-reig; a més d’un de Bagà. En total, 20 persones.
La tercera comarca amb més participació, curiosament, ja no és tan propera: és el Barcelonès: amb 7 barcelonins, 2 badalonins i 1 hospitalenc; en total 10 persones.

Darrere ve una comarca d’on quasi cada any rebem visitants, com és el Vallès Occidental, amb 9 persones més: 4 de Terrassa, 4 de Ripollet i 1 de Matadepera. I en cinquè lloc, la comarca d’Osona, propera a nosaltres, amb 6 participants: 4 de Prats de Lluçanès i 2 de Torelló.

Finalment, hi va haver participants, si bé amb quantitats més baixes, de comarques molt diverses: de l’Alta Anoia (Calaf); el Baix Llobregat (Sant Feliu); el Garraf (Sant Pere de Ribes); i algunes, molt llunyanes, com la Selva (Cassà de la Selva) i l’Alt Camp (el Pla de Santa Maria).


Com veiem, podem estar contents que gent de llocs molt diversos, alguns fent molts quilòmetres, ens visiten per la Caminada de Balsareny. Que continuï així!

Isidre Prat
Fotos: I.Prat / A.Selgas